Una familia especial (Contes II)

Tot va començar un estiu de fa molts anys quan la meva rebesàvia va passar una setmana a la platja. Ella en aquell moment no ho sabia, però aquella setmana li va marcar la vida, la d’ella i la de tota la família.

El lloc era molt bonic, era com ser al paradís. La platja, envoltada de verd i amb la sorra quasi blanca, acollia un grup de grossos pelicans mandrosos que es deixaven gronxar per les onades. La platja era gairebé sempre buida, només hi solia haver una família de pescadors que vivia a la vora. La meva rebesàvia va estar quasi una setmana matí i tarda exposada al sol, gaudint de l’escalfor de la llum blanca solar que inundava la platja.

M’explicava la meva mare que la seva besàvia sempre recordava aquell estiu com a molt especial, com si fos aquell estiu que tots vivim alguna vegada a la vida, que passa quelcom especial, que et toca molt endins i et canvia la vida. De fet, el que va canviar va ser quelcom molt intern, com si li canviés l’ànima, però en realitat era quelcom físic, quasi imperceptible, que la va canviar per sempre. Aquell petit canvi es va quedar amb ella i es va anar transmetent a tots els descendents, i fins i tot va perdurar durant moltes generacions.

Ella ni se’n va adonar però havia adquirit aquella característica que li donava un tret especial a tota la família. Des d’aquell precís instant, va passa a ser una família especial. La meva família es caracteritzava per tenir molta més descendència que la resta de famílies. Allò, ens feia ser envejats per tota la resta de poblacions. Perquè en realitat érem individus privilegiats, teníem la potestat d’ocupar molt més espai que les altres famílies. Ben aviat vam començar a fer-nos nostre tan espai com podíem en el nostre hàbitat. D’aquesta manera vam acabar ocupant tota una part important de l’epidermis. Estàvem molt orgulloses de l’èxit de la nostra dinastia, érem molt més pròsperes que la resta de famílies del voltant.

Algunes de les altres famílies eren molt envejoses i no els agradava gens que nosaltres colonitzéssim tant d’espai. Llavors va ser quan ens van començar a enviar soldats. Aquells soldats tenien ordres de matar qualsevol membre de les famílies considerades rebels. Però va resultar que també teníem una capacitat especial d’escapar d’aquell exèrcit de soldats que enviaven per eliminar-nos. En poc temps vam aprendre a enganyar-los i camuflar-nos i d’aquesta manera evitar que ens matessin.

Els bons temps, però, no duren per sempre, i un bon dia, la bona sort de la família es va torçar. Va ser un dia molt lluminós, amb una llum totalment blanca com la de la platja de la meva rebesàvia, però aquest cop, era diferent, la llum blanca era artificial. De sobte, va aparèixer aquella gran pala metàl·lica que es va endur a gran part de la família, gairebé tota. Tot va anar molt de pressa, va passar en un instant. I des d’aquell dia, vam quedar soles jo i la meva germana. Va ser molt i molt trist, després de tant temps de pertànyer a una família tant pròspera, havíem passat a ser una minoria marginada. Va passar un temps i ens vam anar recuperant una mica, però les coses seguien anant maldades. Llavors va començar a arribar aquell verí que ens feia emmalaltir i morir. Vam entendre que ens havien declarat una guerra diferent. Ja no venien tants soldats, simplement ens enverinaven per fer-nos desaparèixer.

Va passar el temps i vaig quedar totalment sola, vaig veure que no passaria gaire temps aguantant tants enverinaments seguits. Llavors, vaig prendre la decisió més important, vaig veure clar que calia actuar. Vaig decidir que el que havia de fer era salvar les meves filles, i la millor solució era que marxessin lluny, cap a altres zones, on no poguessin arribar les pales extirpadores exteriors. Vaig recordar una història que havia sentit temps enrere que explicava que que era possible marxar, a través de les canalitzacions vermelles que teníem a prop de casa nostra. Vaig veure clar que era la millor solució per salvar la meva família.

Així doncs, vaig enviar lluny a les meves filles, i no sé què haurà sigut d’elles, espero que s’hagin pogut instal·lar i hagin pogut tirar endavant la seva pròpia família. Malgrat tot, estic espantada, he sentit parlar d’uns verins específics dissenyats per a famílies concretes, i fins i tot de l’existència de soldats entrenats especialment a fer front també a cada una de les famílies colonitzadores. Sembla ser que no i hi ha gaire esperança. El que va començar essent una de les famílies més pròsperes de l’epidermis, potser acabarà desapareixent per sempre més.

Links relacionats:

Per què és important protegir-se del sol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s