Ciència s’escriu en femení

Fa temps que volia escriure sobre el paper de la dona en la ciència. Últimament no és estrany sentir-ne a parlar. Per una banda, hi ha molt de ressò del dia internacional de la nena i la dona a la ciència. Per altra, el debat feminista que hi ha a la societat els darrers anys ha arribat també al món científic. Com més hi penso, però, més m’adono que el paper de la dona en la ciència no és diferent del seu rol en la societat.
Sovint s’ha fet èmfasi en que el món científic ha estat eminentment masculí i que la dona hi ha estat i hi és discriminada, però, en quins altres àmbits no ho ha estat? pensem en el món del cinema, la música o el teatre. Quantes directores de cinema famoses coneixeu?, quantes directores d’orquestra?, quantes bomberes? Si sou usuaris de Twitter us recomano fer un passeig pel hashtag #OnSónLesDones. Fins fa realment poc temps el paper de la dona en la societat ha estat sistemàticament ocultat, fent que sembli pràcticament nul i perpetuant el seu rol a un paper secundari dins la llar. A la dona, al llarg de molts segles, se l’ha considerada per a les cures (i servei) a les altres persones. I quan no ha estat així, se li ha negat completament la visibilitat per a les generacions següents, i per tant, altre cop, se l’ha relegat a un paper ocult.
Tant és així, i ha arribat fins als nostres dies, que les nenes d’avui en dia ja perceben i interioritzen aquests rols desde ben petites. En un treball publicat a Science al 2017, titulat “Gender stereotypes about intellectual ability emerge early and influence children’s interests” es va determinar que a l’edat de 6 anys les nenes ja es consideraven menys brillants intel·lectualment que els nens. Aquesta autopercepció determina clarament el seu recorregut futur, tant acadèmica com professionalment.

Quin és el paper de la dona en la ciència, doncs?
Com apunta una companya de divulgació científica en el seu blog, “A cuento de las Moléculas” sovint les dones han aportat una mirada diferent a la ciència. En el post Revolució s’escriu en femení *, ens parla dels seus científics preferits: dues dones excepcionals a la vida i al món científic. Aquestes són Jane Goodall i Lyn Margulis, i crec que no m’equivoco si dic que les admira per la seva manera de veure i viure la ciència. Totes dues van destacar per emprendre enfocaments fora del comú. Jane Goodall, per exemple, va ser criticada per posar noms als ximpanzés que estudiava, els “humanitzava” massa, creien la resta de científics. Però amb els anys, va acabar fent grans descobriments i una recerca sobre els ximpanzés de gran valor.
Lyn Margulis trobava fascinants els bacteris, però era una científica formada en moltes àrees de la ciència. Va proposar la teoria de l’endosimbiosi en sèrie, que explica l’origen de la cèl·lula eucariota com a resultat de la simbiosi de dues bactèries. Aquest enfocament era completament innovador i anava en contra de les teories neodarwinianes en què qualsevol fet evolutiu s’explicava com a competitiu, i justament Margulis va haver de veure rebutjat el seu article nombroses vegades fins que finalment va ser acceptat.
Les coses amb el temps han anat millorant mica en mica, però el món de la recerca segueix altament masculinitzat. La Comissió Europea n’ha recollit dades, i malgrat es va millorant, el canvi és més lent del que seria desitjable. De l’informe “She Figures” publicat cada tres anys des del 2003, en podem treure moltíssimes dades.
Sembla que la participació de la dona en la ciència als països que formen la UE va en augment, per exemple, entre 2007 i 2016 l’augment anual de dones que obtenien el doctorat va ser del 2.3% mentre que el d’homes va ser de 1.3%. Hi ha més dones que volen estudiar graus universitaris que homes, però més homes que volen fer el doctorat. En general la proporció de doctorades està igualat entre gènere, però si ens fixem en nivells de direcció aquesta igualtat es perd ràpidament.
Com apuntava recentment Cristina Pujades a la revista del PRBB, El·lipse, “Una qüestió de gènere (o la importància del gènere en qüestió)“, si ens fixem en dades com les dels premis Nobel, en dades com els Investigadors ICREA, o en els professor titulars d’Universitat els números són més aviat decebedors quant a nombre de dones en posicions d’investigadores sènior. Tal com ella aborda, “Hi ha molts cursos dirigits a millorar les “deficiències” de les dones en el tan competitiu camp científic (el concepte d’”arreglar les dones”): com ser més competitives, com adquirir habilitats de lideratge, com familiaritzar-se amb el risc, etc.” Però, ella es pregunta;” per què sempre volem “arreglar” les dones?”. Potser el que hem de fer és canviar la mirada, i enfocar les solucions cap a altres esforços, com per exemple: ” desenvolupar i potenciar altres maneres de gestionar laboratoris i altres models de lideratge”. És a dir, potser en comptes de donar eines a les dones per a ser més competitives i adaptar-se a aquest món científic amb característiques generalment imposades pel model heteropatriarcal, el que cal és intentar canviar l’entorn (l’ecosistema) en el que es fa la ciència i fer-lo més divers incorporant noves maneres de fer i de ser.
Mentre estic en ple procés d’escriure aquest post, el dia 30 de gener, he assistit a la “Trobada de 100tífiques” organitzada pel BIST i la FCRi. En la segona edició d’aquesta iniciativa, s’han inscrit unes 180 dones científiques per anar a fer xerrades a les escoles i instituts de Catalunya. Es tracta d’una iniciativa per trencar la inèrcia i començar a visibilitzar les científiques que treballen a Catalunya, i així despertar vocacions científiques entre les nenes. Després d’assistir a la trobada, m’ha quedat clar que el més important és que no es “perdi” ningú pel camí i que els estereotips dominants i que fan que les nenes es vegin menys capaces per fer ciència que els nens, quedin desdibuixats a partir d’anar tenint cada cop més referents femenins, o, m’atreveixo a dir, no masculins.
M’agradaria recollir algunes impressions que jo em vaig endur de la trobada. De l’experiència de dones que han arribat a posicions de lideratge, em quedo amb que totes han tingut referents femenins molt forts a casa. També em quedo amb aquestes afirmacions: “un gran científic és també un gran humanista”; “el més important a l’escola és aprendre a estimar la ciència”, “la ciència és necessària, és útil, i és bella”. La importància de tenir, a més de persones que actuïn com a model i com a referència, persones que actuïn com a font d’inspiració. Les dones que superen el sostre de vidre, sempre han de demostrar molt més que els homes, que són més capaces, que poden compaginar la seva vida personal amb la professional, això als homes no se’ls demana mai, es dóna per fet.
Vam poder assistir a una xerrades formatives en referència al llenguatge no verbal amb perspectiva de gènere. Vam veure que la posició del cos dóna molts més missatges dels que ens pensem, i n’hem de ser conscients, el comportament no verbal diu el que som i el que no som. Les dones hem après al llarg dels anys a mostrar-nos modestes, submises, quasi justificant-nos i demanant perdó. Amb aquestes xerrades a les escoles tenim l’oportunitat de mostrar un model de prestigi, ésser visibles i brillants, i fer que la ciència sigui desitjable, i mostrar un model que les noies i els nois vulguin imitar.
Ara ja finalitzant aquest escrit, i havent reflexionat força, jo mateixa he canviat d’opinió. Ciència s’escriu en femení, sí. Però el que fa avançar més a la ciència, no és l’aportació de la mirada femenina. És l’aportació de la diversitat de mirades. És aquesta mirada inclusiva, que valora totes les aportacions de totes les persones, cadascuna amb la seva identitat i la seva realitat: dona, trans, amb la pell fosca, lesbiana, gai, amb la pell clara, amb mobilitat reduïda, invident, home, d’Europa, de l’Àsia, o …( faria aquesta llista molt més llarga). Necessitem incloure totes les mirades, perquè si excloem mirades, estem tancant portes i això va en sentit totalment contrari al que pretén la ciència.
Tothom podem aportar valor a la ciència i als descobriments científics, i com més diversos siguin els equips de recerca, en totes les seves vessants, més enfocaments, més mentalitats i més idees englobaran.
En definitiva, m’he adonat que la diversitat és riquesa, però, a més, cal fer-la visible, cal donar més visibilitat al que fins ara són minories per a què acabin no sent cap minoria. En definitiva, en el món científic cal potenciar i sobretot visibilitzar els col·lectius minoritzats, perquè en un futur no molt llunyà el mosaic sigui tan divers que no calgui celebrar aquests dies especials com l’onze de febrer “dia mundial de la nena i la dona en la ciència“.
*El títol no pretén ser un plagi, és una inspiració.

Links relacionats:

On són les dones

Gender stereotypes about intellectual ability emerge early and influence children’s interests

Revolución se escribe en femenino

She Figures

Una qüestió de gènere (o la importància del gènere en qüestió)

 

 

 

2 pensaments sobre “Ciència s’escriu en femení

  1. Albert Martí Gavaldà diu:

    Martina, molt interessant això que comentes. Es nota la teva passió per la ciència (jo soc més de lletres, ha, ha). Continua així!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s